ÒSCAR ROMERO, PASTOR, MÀRTIR

 I MODEL DE CRISTIÀ

El camí que escolli  O. Romero, entre els molts camins que l´esser humà pot escollir en aquest món, fou el de seguir a Jesús de Natzaret.

Camí de justícia, de solidaritat, de misericòrdia.  Entregà la seva vida com Jesús, perquè els pobres de la seva terra tingueren vida, enfront a les injustícies  de que eren víctimes dels que  ostentaven el poder polític, econòmic i militar del seu país, El  Salvador. Denuncià les injustícies  del seu temps com ho  feren els profetes del A. T.

Òscar Romero no “inventà” res de nou, simplement , es va posar incondicionalment als servei del  Regne. A través de la realitat   que li va tocar viure, descobrí  que Jesús el cridava a ser pastor, amb la característica fonamental que Jesús senyala  a  l´ Evangeli de S. Joan :“Jo soc el bon pastor, conec les meves ovelles i elles em coneixen  i dono la meva vida per  elles “.

Estimava, escoltava i assumia el dolor dels pobres camperols de la seva terra i ells  el coneixien . Quan parlava en les homilies del diumenge, els camperols estaven puntualment atents i  l´escoltaven  a través del seus senzills transistors.  Els seus missatges  <travessaven  tota  l´Amèrica  llatina fins Argentina.

Era un home tímid , els testimoniatges  unànimement ho confirmen, però quan parlava, en nom de l´Evangeli, les seves paraules posseïen  la força de l´ Esperit, que com brisa silenciosa, penetrava fins al fons dels cors.

La seva  opció pels pobres, que tant li van ensenyar , ho deia amb tota humitat  “el meu poble pobre m´ha ensenyat “,  li va portar a denunciar amb claredat  als ídols de la mort “ Quan els homes estan agenollats davant d´altres deus , els destorba que l´ Església  prediqui  el Déu de Jesús. Per  això, l´Església  xoca davant dels ídols del poder, dels ídols del diner, i dels que fan de la carn també un ídol, davant dels que pensen que Déu sobra, que Crist no fa falta “ .

El estar al costat  dels desvalguts li va comporta molts problemes, a Jesús  li va passar el mateix. Ell ens dirà “ Ja sé que hi ha moltes persones que es van a escandalitzar de mi i volen acusar-me que he deixat la predicació de l´Evangeli  ... però no accepto aquesta acusació. Faig un esforç  perquè tot el que ens  ha volgut comunicar el Concili Vat. II, la reunió de Medellin i de Puebla, no solament  ho tinguem escrit  i ho estudiem   teòricament, sinó  que ho visquem i ho apliquem en aquesta conflictiva realitat  del nostre país”.     

Per a Òscar  Romero la persecució  forma part de la essència de l´Església . “Ens persegueixen perquè no saben què fer amb una Església que ara defensa els pobres”. “El cristià que no vol viure el compromís  de la solidaritat amb els pobres, no és digne de ser cristià”.  “M´alegra, germans, de que la nostra Església sigui perseguida , precisament per la seva opció preferencial  pels pobres i per tractar d´encarnar-se  en el món dels pobres”” “Seria trist que un país a on s´ assassina horrorosament , no  comptarem  entre les víctimes també a sacerdots” El primer fou el pare Rutilio Grande, el 23 de març de 1977. Segons paraules del mateix O. Romero,  aquell assassinat  “li v a fer obrir els ulls”.

El 25 de febrer, un mes abans de morir assassinat,  va començar,  durant una setmana, els seus darrers Exercicis espirituals  En el seu diari personal, ens desvetlla una petita part de la seva intimitat espiritual.  “Desitjo trobar-me amb Jesús i participar de la seva obediència al pla salvífic de Déu .. La meva principal preocupació serà identificar-me cada vegada més amb Jesús, radicalitzar-me amb l´Evangeli.”

Com Jesús, es va donar compte que la seva possible mort estava   prop. “Sento  la violència contra la meva persona. M´han avisat de series amenaces”.

El dia següent dels seus EE., celebrà  Missa pel polític cristià-demòcrata  Mario Zamora, que  morí assassinat pels  “escuadrones de la muerte”. Un dia més tard, es trobaren 72  cartutxos de dinamita darrera de l´altar  a on havia celebrat O. Romero.   Providencialment no van esclatar.

Una preocupació especial seva era pensar que si  el volien assassinar , arrastraria  amb ell a la mort a d´altres persones. Per a això, , en les darreres setmanes, ell mateix conduïa el cotxe y viatjava sol.

“Els hi tinc que dir , com a cristià, que no crec en la mort sense resurrecció.  Si em maten ressuscitaré en  el poble”  I  així ha sigut  !! . “ Si  es compleixen les amenaces , des d´ara ofereixo la meva sang per la redempció i  per la resurrecció  d´El Salvador. El martiri és una  gràcia de Déu que no em mereixo. Però, si Déu accepta el sacrifici  de la meva vida, que la meva sang sigui llavor de llibertat i la senyal de  que l´ esperança serà aviat una realitat “.

“Em costa acceptar una mort violenta, que en aquestes circumstàncies  és molt possible, inclús  el Sr. Nunci de Costa Rica m´avisà de perills imminents”.

“Aquesta  setmana  em va arribar un advertiment de que estic  en la llista dels que van a ser eliminats.  Però, que quedi ben clar,  que la veu de la justícia ningú la podrà matar ja “

El seu confessor, el P. Azcue “ Em va animar i a dir que la meva disposició ha de ser de donar la meva vida per Déu , qualssevol que sigui el fi de la meva vida. Déu va assistir els màrtirs i  si és necessari, el sentiré molt de prop al entregar-li  el darrer sospir. Però, què més valuós que, en el moment  de morir,  entregar-li tota la vida i viure amb Ell”.

En la darrera homilia, un dia abans de la seva mort, pronuncià, amb una valentia sorprenent, unes paraules de denúncia, que, a judici dels que estaven prop d´ell, en aquells moments de tanta tensió, les van considerar  com la  seva sentència de mort. I així va ser !!

Es va dirigir als membres de l´ Exèrcit , particularment a la Guàrdia Nacional i a la Policia ,  així com a la tropa i els hi digué :  “Germans, són del mateix poble, maten als seus mateixos germans camperols y davant d´una ordre de matar que doni un home, ha de prevaldre la  Llei de Déu, que diu, no matar ...cap soldat està obligat  a obeir  una ordre contra la Llei de Déu. Una llei  immoral, ningú té que complir-la ... Ja és temps de que recuperin la seva consciència i que deuen obeir  a  la seva consciència, abans que a l´ordre del pecat...  L´Església, defensora dels drets de Déu, de la dignitat humana, de la persona, no pot quedar-se callada davant  de tanta abominació... En nom d´aquest sofert poble, que els seus laments arriben fins el cel, cada dia més tumultuosos, els suplico, els prego, els ordeno, en nom de Déu, ¡ cessi la repressió !!.

Al dia següent, moria assassinat  quan celebrava la Missa en la petita capella d´un hospital de malats terminals de S. Salvador. Era  el 24 de març de 1980.  Fa 35 anys, però el testimoniatge segueix present.    
FRANCESC  XAMMAR  S.J.