Evangelio del 23/Oct/2016
Homilia de José Antonio Pagola
LA
POSTURA JUSTA
Segons
Lluc, Jesús adreça la paràbola del fariseu i el publicà a alguns que
presumeixen de ser justos davant Déu i menyspreen els altres. Els dos
protagonistes que pugen al temple a pregar representen dues actituds religioses
contraposades i irreconciliables. Però ¿quina és la postura justa i encertada
davant Déu? Aquesta és la pregunta de fons.
El
fariseu és un observant escrupolós de la llei i un practicant fidel de la seva
religió. Se sent segur en el temple. Resa de peu dret i amb el cap ben alt. La
seva pregària és la més bella: una pregària de lloança i acció de gràcies a
Déu. Però no li dóna gràcies per la seva grandesa, la seva bondat o
misericòrdia, sinó pel bo i gran que és ell mateix.
De
seguida s’observa alguna cosa falsa en aquesta oració. Més que pregar, aquest
home es contempla a si mateix. S’explica la seva pròpia història plena de
mèrits. Necessita sentir-se en regla davant Déu i exhibir-se com a superior als
altres.
Aquest
home no sap el que és pregar. No reconeix la grandesa misteriosa de Déu ni
confessa la seva pròpia petitesa. Cercar Déu per enumerar davant seu les
nostres bones obres i menysprear els altres és d’imbècils. Darrere la seva
aparent pietat s’amaga una oració «atea». Aquest home no necessita Déu. No li
demana res. Es basta a si mateix.
L’oració del publicà és molt diferent. Sap que la seva
presència al temple és mal vista per tothom. El seu ofici de recaptador és
odiat i menyspreat. No s’excusa. Reconeix que és pecador. Els seus cops de pit
i les poques paraules que xiuxiueja ho diuen tot: «Déu meu, sigues-me
propici, que sóc un pecador».
Aquest
home sap que no pot vanagloriar-se. No té res a oferir a Déu, però sí molt de
rebre d’ell: el seu perdó i la seva misericòrdia. En la seva oració hi ha
autenticitat. Aquest home és pecador, però està en el camí de la veritat.
El fariseu no s’ha trobat amb Déu. Aquest recaptador,
per contra, troba de seguida la postura correcta davant d’ell: l’actitud de qui
no té res i ho necessita tot. No s’atura ni tan sols a confessar amb detall les
seves culpes. Es reconeix pecador. D’aquesta consciència brolla la seva
pregària: «Sigues-me propici, que sóc un pecador».
Els
dos pugen al temple a pregar, però cada un porta en el seu cor la seva imatge
de Déu i la seva manera de relacionar-s’hi. El fariseu segueix enredat en una
religió legalista: per a ell l’important és estar en regla amb Déu i ser més
observant que ningú. El recaptador, per contra, s’obre al Déu de l’Amor que predica
Jesús: ha après a viure del perdó, sense vanagloriar-se de res i sense
condemnar ningú.
José
Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat
Traductor: Francesc Bragulat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada